Article d'Eudald Espluga publicat a la revista digital Bravo Girona! (http://www.bravogirona.com/)
Més enllà de l'hedonisme i el new age
Jordi Dausà, Cassà de la Selva, 1977. Llicenciat en humanitats i mestre, ha publicat les novel·les Els Fak Eh
, La caixa de joies
, Manual de supervivència
(premi Montflorit 2010) i El gat de Schrödinger
. És d'aquesta última novel·la que ens ocupem aquí, així com de la manera com l'autor entén la literatura, la New Age i la seva passió per Lloret de Mar. Hem parlat amb ell.
per EUDALD ESPLUGA
«Vaig començar a escriure gràcies a
Cuatro amigos, de Trueba». Amb aquestes paraules Jordi Dausà ens dóna una idea cabal de la manera com ha entès i de com entén la literatura. «De seguida em vaig identificar amb aquest estil desesperançat, nostàlgic i agredolç». El de Cassà no busca narracions impostades, poc versemblants però molt reflexives. No pretén fer un exercici de gimnàstica davant el mirall. En contra de gairebé totes les receptes benpensants de com ha de fer-se la literatura, Dausà, contundent, deixa anar que «no vull transmetre idees, ni reflexions, ni tan sols sentiments».
Amb aquest aire anàrquic, despreocupat i sincer, Dausà sembla viure més enllà del bé i del mal del mundillo literari, extemporani de les carregoses enveges, dels histrionismes en les entrevistes i, sobretot, de l'endèmica competència per l'escalada cap a les primeres línies de combat de la cultureta. La pulsió que el porta a enfrontar-se al paper no és la sagrada inspiració, no és l'èxtasi d'aquell que es creu tocat per la mà dels déus. No busca tampoc la redempció personal, la purgació a través de la salvífica escriptura. Afirma que ni tant sols ho passa malament: l'escriptura, pel cassanenc, no és un procés tortuós, torturat, terminal.
Una primera conclusió que podem extreure d'aquesta caracterització negativa de com Dausà entén la literatura és la ferma convicció que, si hagués viscut el romanticisme, s'hauria mort de gana. La desmitificació de la literatura que va implícita en la seva forma de veure el procés d'escriptura li hauria valgut, sens dubte, l'obliteració. La qüestió està en preguntar-nos si en aquesta nostra cultura no li espera també l'exili per no ser un cavaller de la fe.
L'ofici d'escriure pel divertiment
Una fe que li importa poc o gens: Dausà escriu per divertir-se i, si tingués temps, escriuria més, perquè ell, davant el paper en blanc, es proposa la novel·la «que m'agradaria llegir i que encara ningú ha escrit». I aquestes novel·les són, entre d'altres,
Manual de supervivència (Montflorit, 2010) i
El Gat de Schrödinger (Stonberg editorial, 2012), dues novel·les amb els mateixos protagonistes.
Unes novel·les que, si bé comparteixen un mateix univers diegètic i es regeixen per les lleis d'un realisme de patates fregides i Lorazepam, com afirmava la
crítica que Damià Bardera va escriure a Núvol, no constitueixen una saga. Són novel·les independents, que es justifiquen per si mateixes: el cassanenc afirma inspirar-se -lleugerament- en el model de
Wilt, el personatge de Tom Sharpe, que apareix repetides vegades en les seves obres sense necessitat d'haver-les de llegir ordenadament. Fer saltar els personatges d'una novel·la a l'altra no busca la creació mítica d'un univers simbòlic, no es tracta d'una decisió programàtica i calculada:
«Quan vaig crear en Matt (a Manual de supervivència) era una barreja de paios que havia conegut en la meva època d'estudiant. L'un es guanyava la vida provant medicaments, l'altre feia d'extra a tots els anuncis i pel·lícules que podia, un tercer treballava al bingo i jo anava de tant en tant a veure'l. Vaig barrejar tot això amb uns quants elements biogràfics i d'allà en va sortir en Matt»
Una societat plena de paradoxes
En Matt és el clar protagonista de l'última novel·la,
El gat de Schrödinger. És una figura insegura, anodina, que viu la seva existència apartat del "mundanal ruido", entre la seva casa i la farmàcia on treballa. Amb més anys dels que voldria tenir, Matt no té parella i és un addicte a les drogues legals: de l'Ibuprofeno al Lorazepam. En el cas d'una novel·la convencional, després d'aquesta presentació, tocaria dir: però tot això canviarà..
Però no. Tot això s'accentuarà: en Matt i els seus amics marxaran de comiat de solter a Port Antic. Un viatge que no serà de transformació: seria erroni llegir-lo com un ritual de pas, com la transició transcendent cap a una revelació. És més aviat un viatge de degradació, de caiguda en picat. Un viatge on les polaritats del personatge es veuen exacerbades: la seva addicció i la seva solitud. Com a
Cuatro amigosde Trueba, del que es tracta és d'un viatge que no porta enlloc: és la vacuïtat vital de l'experiència, el caràcter imposat de la realitat de Port Antinc -ciutat que aglutina les excel·lències d'una ciutat costera turística basada en la seva oferta nocturna- el que portarà als personatges a confrontar-se amb si mateixos.
També recorda indefectiblement a l'inacabable viatge circular per la Cuba nocturna que descriu Guillermo Cabrera Infante a
Tres tristes tigres: sense els manierismes formals d'aquest, ni la seva preocupació pels jocs lingüístics, la novel·la del cassanenc també acaba centrant la seva acció en un etern retorn del mateix: els excessos de la nit a Port Antic.
Topografies ocasionals i per l'ocasió«Port Antic és bàsicament Lloret de Mar amb uns quants tocs d'Alacant, la meva ciutat fetitxe». Un tipus de ciutat que a Dausà li interessa en la mesura que és un constructe eminentment contradictori, que recull en el seu sí les tendències més contraposades. En el cas d'El gat de Schrödinger, s'hi agrupen dos tipus de vida: l'espiritualitat «entre cometes» del New Age i l'hedonisme salvatge. «Són com l'aigua i l'oli, però curiosament aquestes paradoxes (un congrès en una ciutat turística) es donen sovint, i a mi em fan molta gràcia».
És precisament en aquesta paradoxa en la qual Matt està atrapat: com a lectors, podem pensar que amb l'excusa de la Tània, una guru del New Age de la qual probablement s'ha enamorat, Matt està canviant una droga per una altra. Les pastilles per l'autoajuda. Un canvi propiciat per la seducció d'unes teories que, en contra l'esperit científic de Matt -per més que aquest apel·li a Feyerabend o a la física quàntica- se li apareixen com una nova religió eclèctica i a la carta. Un canvi -o una barreja- que ens pot fer comprendre perquè algun dels grans sociòlegs de la modernitat han titllat la nostra època com a psicofarmacològica.
El gat de Schrödinger és, al cap i a la fi, una novel·la desesperançada, nostàlgica i agredolça. És l'expressió meridiana d'una obra que no ha estat escrita pels lectors, que no busca atrapar, convèncer o emocionar. És l'abecé de la poètica del seu autor: una obra divertida, compacte, capaç de parlar-nos de la nostra vida. No es tracta d'un realisme carverià ni d'un realisme decimonònic. Més aviat, el que es respira és l'esperit d'una època.
.jpg)
